Clara
Maria Sierra
I aquella nit la lluna no va sortir, fent encara més solitària i profunda la seva pena, sabent que ja mai més tornaria a veure la seva estimada, que se n’havia anat per sempre.
Era el dia que portava esperant tota la seva vida, el dia en que per fi sortiria del rusc i aniria a explorar el món desconegut que hi havia allà fora.
N’estava convençut. Viuria mil i una aventures.
Segons li havien explicat, allà fora tot era preciós. Infinits colors i sons envaien la terra i al mirar amunt, una immensitat blava ho cobria tot. Li deien cel, i tenia un rei una reina tan grans com ell, també coneguts com a Sol i Lluna, i eren tan impressionants que meravellaven de veure. A ell no se’l podia mirar directament de la grandesa que n’emanava, però a ella si. Sortia per la nit, quan el seu enamorat marxava i el cel es tintava de fosc, llavors apareixia el seu seguici reial com gotetes de plata a la fosca, les estrelles, i ella pujava al seu tro i somreia tot cofoia des d’allà dalt.
- Antenció! – Sa majestat cridà des de la seva tarima a la punta més alta del rusc i les portes començaren a obrir-se lentament, encegant-lo i quan va poder recobrar la visió, quedà bocabadat.
Les ales li batien sense cap ordre dirigint-lo cap a l’exterior.
Allà i fins on arribaba la vista només es veia verd i, alçant el cap podia veure el tan anomenat cel per primera vegada. Li semblà meravellós.
Encuriosit volà sense parar per entre l’espessor verda i colorida i anà de flor en flor, coneixent-les totes i presentant-se gentilment davant les belles dames.
N’hi havia de blaves, grogues, violetes, rosades, vermelles, taronges… Eren precioses.
Volà durant tot el dia fins que començà a fer-se fosc. La Lluna sortí mig amagada darrere un núvol.
I llavors la veié a ella.
Descansava sobre les seves fulles espinoses, il·luminada per la llum de la lluna. Duïa un vestit blanc com la neu que sota aquella lluïssor esmorteïda semblava blau clar.
S’hi acostà lentament per por a espantar-la.
- Hola – saludà – com et dius?
Ella no es mogué, restà quieta de cara a la Lluna fins que al cap d’uns segons va parlar.
- No tinc nom – va dir molt baixet – em dic Rosa, com totes les meves companyes, pero alhora no me’n dic. Ningú s’ha molestat mai a posar-me un nom.
Se la quedà mirant, amb aquella lluïssor clara banyant-li el vestit.
- Et diré Clara.
Semblà que li agradava.
S’assegué al seu costat i es quedaren tots dos en silenci observant la Lluna.
- No et sembla la cosa més preciosa que hagis vist mai? – digué de sobte ella trencant el silenci.
No va tenir valor per respondre-li llavors, doncs li semblà massa agosarat dir-li que ella era encara més maca. Van tornar a quedar-se en silenci una estona més fins que ell hagué de marxar de tornada al rusc.
- Tornaràs demà? – digué ella.
Ell assentí amb el cap i arrencà el vol de tornada a casa.
S’hi acostà lentament i va seure-li a la vora, com la nit anterior.
- Creia que ja no vindries.
- Però sóc aquí.
Tornaren a quedar-se en silenci, com la nit anterior, observant la Lluna, i va ser així durant les nits següents. Seien junts i observaven la Lluna com dos enamorats, com el que s’estaven esdevenint. Passaven els dies esperant les nits i aquestes desitjant que mai no acabessin.
Una nit, en arribar, la trobà molt trista i ensopida.
- Què et passa?
- Me’n vaig, me’n vaig per sempre, però sóc feliç. Quan arribi el moment me n’aniré feliç.
S’hi va acostar i observaren la Luna.
L’endemà a la nit hi va tornar però no la hi va trobar. Ella no va acudir a la seva acostumada cita.
Llavors ho va saber. Se n’havia anat per sempre, com havia dit, ja no tornaria a veure la claror de la Lluna reflectida al seu vestit blanc de vellut.
Aquella nit el cel es va vestir de dol per la pèrdua de la seva estimada. La Lluna no va surtir i ell es quedà allà, recordant-la fins que el Sol aparegué i n’esborrà tots els seus records, allà on acabava la seva primera gran aventura.