Una altra història de Sant Jordi
Laura Hilferty
Hi han moltes versions de la història de Sant Jordi. Quina és la vertadera? Qui sap? Això sí, jo us n’explicaré una que no havíeu sentit mai abans.
“Fa molt i molt de temps, o potser ahir, en un lloc molt i molt llunyà, o potser a la casa del veí, hi havia una gran ciutat, prop d’una platja de l’Atlàntic. En aquella ciutat anomenada Supremeville hi vivia ni més ni menys que la família reial del país, bé, família, dins del que cap. La mare havia mort feia anys i allò havia destarotat aquella unida família.
El pare, el rei, era un home bondadós. Sempre feia el millor per al seu poble, però la seva filla no era així. Era una noia molt presumida, que només pensava en quatre coses: mantenir la línia, comprar, maquillar-se i estar al mig de tots els embolics. A part del fet que no li agradaven gens els estudis i sempre se n’escapolia per anar de compres.
- Sí, Lucy, sabies que m’he comprat una jaqueta de “Lacoste” “moníssima”?- deia un dia en què parlava pel mòbil- Ja sé que “Lacoste” només és la tercera marca més famosa del món, però de tota manera només és per utilitzar-la durant l’obertura del nou museu, així que no cal arreglar-se gaire. Per cert, hi ha un cuiner nou al palau. És guapíssim! Demà l’aniré a veure amb l’excusa que no utilitzi farina blanca, que després la figura se'n va a fer punyetes i, au, de seguida que et descuides ja surts a la portada del Mujer hoy amb tot de greix als malucs. Sí, utilitzaré aquesta excusa. De tota manera és veritat, no?
Amb aquest passatge us podeu imaginar una mica la vida de la noia. Era horrible viure amb ella i la seva ignorància. El seu pare estava considerant l’opció d’enviar-la a un internat.
Per això, quan un drac es va mudar a la ciutat es va decidir per enviar-la a l’internat de seguida.
Tot i que no va poder fer-ho, ja que el drac exigia menjar persones i els ciutadans van decidir posar els noms de tots en un gran recipient i que el que sortís escollit fos el dinar del drac.
Com tots sabeu, va ser escollida la princesa. El perquè, dubto molt que el sapigueu. I és que tots odiaven a la noia, així que es van posar d’acord a les esquenes del rei i en tots els paperets van posar-hi el seu nom.
L’únic que volia que no morís (a part del rei, tot i que aquest, com que no sabia que en tots els paperets hi posava el nom de la seva filla s’havia resignat. Probablement devia ajudar el fet que la seva filla fos una cretina estúpida) era el de la botiga de sabates, imagino que en sabreu el motiu: guanyava centenars d’euros cada dia amb la princesa. L’home, avariciós com ell sol, va trucar a Sant Jordi per a què matés el drac i salvés la princesa.
* * * * *
Riiing, riiing....
-Sí? Va contestar Sant Jordi.
-Bon jour, em dic Monsieur Merci, i sóc el venedor de la botiga de sabates deSupremeville, voldria parlar amb Sant Jordi. Que hi és?
-Sí, sóc jo. Què mana?
-M’agradaria contractar els seus serveis com a cavaller matadracs.
-Oh. Veurà, segurament em confon amb el meu pare. El problema és que ell es va jubilar fa mesos, i ara està de creuer per l’Índic. Després es passarà un mes a Austràlia i tornarà al creuer, anirà una setmana a Brasil i tornarà. Sap quantes festes salvatges podré organitzar en tot aquest temps? Ja m’imagino les festes sortint per l’MTV!
-Eh... Ja. M’encantaria continuar amb aquesta conversació, però haig de trobar un bon matadracs. A no ser que... A part de les festes salvatges, té alguna cosa per fer?
-Mmmm... No.
-Podria passar-se per la ciutat i matar al drac?
-Uf, m’agradaria, però no he heretat els gens del meu pare, tal com molt amablement em recorda cada dia. Fins i tot ara que està de vacances m’envia una carta cada setmana preguntant com van les coses. De postdata sempre posa en grans majúscules: VERGONYA DE LA FAMÍLIA! SANG DE LA MEVA SANG, PERQUÈ HAVIES DE SER COM ETS? ESSENT AIXÍ NO NOMÉS AVERGONYEIXES EL TEU PARE, SINÓ AL TEU AVI JORDI, AL TEU TIET JORDI, A LA TEVA COSINA GEORGINA I A TOTS ELS MATADRACS DE LA HISTÒRIA!... T’estimo, fill.
-Vaja, ho sento. Però m’ha d’ajudar. El drac es menjarà la princesa, jo ja no estaré forrat, tothom serà infeliç i... Sniff...
En sentir que el botiguer es posava a plorar desconsoladament, Sant Jordi va dir:
-A veure... Anem per parts. Explica’m què ha passat a poc a poc.
-A poc a poc... Hi ha un drac a la ciutat que s’ha de menjar la princesa, i ella sempre em paga molt. Si se la menja ja no guanyaré més diners!
“Bona raó per impedir que un drac mati a la princesa” -va pensar Sant Jordi amb ironia, però va canviar d’idea en el moment en el que va sentir la següent frase del botiguer.
-Si us plau, ajuda’m! D’aquesta manera guanyes en tres coses: Jo et donaré una milionada d’euros, seràs més popular per fer festes més boges i netejaràs el teu honor com a pèssim matadracs!
Van estar una estona més parlant. Van decidir que Sant Jordi convidaria al seu oncle jubilat, i que aquest l’ajudaria a practicar durant tres dies. Llavors sant Jordi aniria a Supremeville a matar el drac, i allà cobraria la seva recompensa.
* * * * *
El “Dia D”, tal com l’anomenava Sant Jordi, s’acostava perillosament. Sant Jordi havia fet molts progressos segons l’oncle Jordi, però el seu problema era que tenia molt poca confiança. Amb l’oncle, tot genial, però quan s’imaginava al drac... Cada vegada que se l’imaginava sentia com els batecs del cor se li anaven accelerant, se li feia un nus a l’estómac, es marejava i la vista començava a ser més borrosa fins que queia al terra desmaiat.
Cada nit des que va rebre l’encàrrec el drac feia la seva espectacular i aterridora aparició als somnis del pobre noi. Aquest es penedia cada dia d’haver acceptat.
* * * * *
A la fi va arribar el moment. Sant Jordi no tenia elecció. Havia d’anar-hi. Es va posar l’armadura que havia sigut del seu pare i se’n va anar cap a la parada del bus. Hagués estat molt més impressionant anar en un noblecavall blanc, però havien venut el cavall que muntava el seu pare quan aquest s’havia jubilat. Resultat: havia d’anar en autobús com un estúpid amb armadura. Quan va arribar al centre de la ciutat va trucar al venedor i aquest li va indicar el camí.
* * * * *
En arribar a l’entrada de la cova del drac, Sant Jordi es va armar de valor i va entrar. La veritat, els somnis de Sant Jordi van fer una feina que aquest ni tan sols s’hauria imaginat. El drac dels somnis era gran com una casa, de color negre, amb unes ales dotades d’urpes i una flamarada de la mida d’una porta. Comparat amb allò, el drac que tenia davant era insignificant. Era verd, de la mida d’una habitació i sense urpes. Escopia foc, però no era ni de bon tros de la mida d’una porta.
Si algú hagués vist el drac sense haver vist primer al del somni, s’hagués mort de por, us ho asseguro, però després del drac del somni qualsevol s’hagués assegut en una pedra davant del drac, s’hagués portat crispetes i una tele i hagués convidat al drac a veure la peli.
Sant Jordi, tot i que ja no tenia por, va amagar-se del drac i va buscar amb cautela la princesa. Aquesta estava asseguda en una pedra llimant-se les ungles com si res. Sant Jordi es va preguntar si ella també havia tingut somnis semblants als seus, però de seguida en va obtenir la resposta:
- No me’n penso anar fins que no et treguis la disfressa.- deia ella.
Aleshores Sant Jordi va decidir actuar, no fos cas que el drac perdés els estreps i se la mengés abans que ell pogués fer-hi res.
Va sortir del seu amagatall i es va plantar davant del drac.
-Si us plau, digui’m que ve a treure’m aquesta pesada de sobre. No vull ni menjar-me-la! Se’t passa tota gana que tinguis amb ella.
- Bé, sí que he vingut a rescatar-la, però també a matar-te.
- El que sigui amb tal de no veure-la més... Un moment, has dit que em vols matar? No, no, no, no, no. Aquest és el MEU poble, i tu seràs el MEU dinar, que em torna a venir la gana... Analitzem-te... bah, una mica escanyolit, però farà el pes.
- Ho sento, però no tinc intenció de ser el teu aperitiu avui, gràcies. Potser quan el meu pare torni i descobreixi que li he agafat l’armadura...
Va començar la batalla. La veritat és que Sant Jordi ho feia bastant bé. Anaven tots dos bastant igualats, fins que, en un moment donat, la princesa va cridar:
- Agh! Em moriré!
El drac es va girar per veure què era allò tan terrible que li havia passat a la princesa per burlar-se’n (El que havia passat era que a la princesa se li havia aixecat un pèl del pentinat) i Sant Jordi va aprofitar per clavar-li la llança al cor.
Em sembla que ja sabeu què va passar tot seguit. De la sang del drac va brollar un roser i Sant Jordi va donar-li una rosa a la princesa.
* * * Anys després * * *
Feia anys que el drac havia mort. Sant Jordi ara tenia una vida perfecta: S’havia casat amb la princesa després que ella prometés ser bona, en saber el que havien fet els altres ciutadans per la seva egocentritat. El pare de Sant Jordi estava orgullós del seu fill i tota la població estava contenta per poder viure en pau, sobretot el de la botiga de sabates, que tornava a ser ric. Tothom era feliç.