Atrapat en el temps
Alberto Herraiz
No m’ho podia creure... aquella nit eres allà. El teu color era màgic... la blancor del gessamí... vaig sentir un cop molt fort al pit... la llum de la lluna reflectia el dimoni del meu interior... el meu malson. La nit anterior havia somiat ambles gotes de les fulles quan una vegada els núvols deixen de plovisquejar perquè ja no tenen més forces... com jo la nit que et vaig veure... no podia sostenir-me dret. El soroll dels focs artificials em feien pessigolles a les orelles...el fum em féu un déjà vu... com si ja hagués viscut aquell moment abans... potser pel color de la teva xemeneia que sempre és de color grisenc fosc com les teves sabates que et poses cada divendres a la nit... cada matí em miro al mirall buscant quelcom que em falta... però acabo adonant-mefinalment... que sóc un noi trist sense ganes de viure. L’única salvació... l’únic l’àngel de la meva guarda... està aguaitat per l’enemic... i tinc por... és com si estigues en el passadís de la mort... a punt de deixar-ho tot. Estaves trista... com el dia... el jardí de flors t’oferia una rosa pel teu amat... però la vas refusar... la tristesa t’amarga per dins... ets com jo. El dolor era insofrible... cada vegada més em cremava el cor... però la nit era gelada... de vainilla... el teu sabor de gelat. A vegades em sento com un paper dominat per la tinta... no em puc moure... no puc evitar la temptació de romandre quiet. El lleó intimida quan només ets tu solament... els seus queixals et poden matar... com l’enemic. Els anys passen i tot romandrà igual, sense cap canvi... per simple covardia. El jardí de flors t’ofereix una altra rosa, però no l’acceptes... la negació és el primer pas per la victòria. Desitjaria que aparegués una fada perquè em dotés d’ales d’or i així poder traspassar les estrelles i arribar a l’infinit per abraçar-te... sentir-te... molt a prop... i passar l’eternitat amb tu. La infelicitat et corroeix, et devora... no et deixa viure tranquil·la... un oceà de temps... on les sirenes et criden i parlen amb tu perquè volen treure’t totes les pors del món. Em vénen records melangiosos... records que em fan evaporar-me... expirar... tornar a creure en la immortalitat. Els roures et flanquejaven... se’m feia difícil veure’t... però sempre trobava alguna solució. Et vas girar i em vas observar indirectament... sense cap gest... com si fos invisible...demano a aquells roures que em murmurin aquell secret que amagues i que m’és impossible d’endevinar. Negres corbs que canten de nit amb l’afany d’aconseguir el desitjable... l’objectiu... l’endimoniat... però que mai ho troben... un mai sap el que li espera. La distància podria ser el segon obstacle que tinc en ment... et pot tornar boig... t’omple d’enyorança... vols navegar fins a l’horitzó. El cel cobert de llums i d’il·lusió s’enfosquia cada cop més ràpid... i l’enemic volia portar-te a l’infern... mentre jo anhelava que comencessin a caure flocs de neu per trobar un camí de salvació. Aquella fada no es va presentar, ni van caure flocs de neu... tot va romandre igual que sempre... amb un sentiment d’injustícia i de fervor.