Inici

Escola

Crítica

Esports

Creació

Opinió

Reportatge

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'alimentació de les serps

Per Sònia Marín

Actualment, hi ha unes mil set-centes espècies de serps repartides, sobretot, per les regions tropicals i subtropicals del planeta, de les quals onze espècies habiten a Catalunya.

Al llarg de l'evolució, aquests rèptils han perdut les potes i han adaptat tota la seva anatomia a un sietema de desplaçament basat en el fregament amb el sòl. Tots aquests canvis, és clar, afecten directament el seu sistema d'alimentació. Les serps no tenen extremitats per subjectar els animals i, a més, són animals depredadors. Però han trobar diversos mètodes per superar amb èxit aquesta dificultat aparent i a Catalunya mateix tenim diverses espècies de serps que s'alimenten amb tècniques ben diferents.

Les més rudimentàries són les serps d'aigua, que subjecten les preses amb la boca i les ingereixen directament, sense matar-les. Però empassar-se un gripau de viu en viu no és gens fàcil. Els gripaus, concretament, s'inflen tant com poden per fer-se més grossos del que realment són i complicar la feian a la serp. I la veritat és que moltes vegades aconsegueixen el seu objectiu. Pedrò, com totes les serps, les serps d'aigua tenen unes fileres de dents esmolades com agulles, encarades cap a dins i, a més, unes mandíbules que poden desencaixar-se amb facilitat per obrir el pas coll avall. A més, la pell es dóna, fins al punt que les escates ja no es toquen entre elles. El resultat és que una serp d'aigua pot empassa-se un gripau més ample que el seu propi cos.

Altres espècies, però, s'hi esforcen una mica més. La serp blanca, una espècie freqüent a les bosquines mediterrànies, és constrictora. Caça de la mateixa manera com ho fan les pitons, les boes o les anacondes. No és tan gran com aquestes espècies exòtiques, però arriba fàcilment a superar un metre de llargada. Amb un cos d'aquesta mida en té prou per embolicar literalment la seva presai asfixiar-la en poc minuts amb la força dels seus anells. Un cop mort, empassar-se un ratolí és molt més fàcil que fer-ho de viu en viu.

Ara bé, les serps més evolucionades són els escurçons. Tenen mandíbules especialitzades que injecten verí a les seves preses en el moment de mossegar-les. Després només cal seguir el seu rastre i esperar uns segons. Am el ratolí mort, empassar-se'l representa molt menys esforç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

número 24· primavera - estiu 2009