Zoo de Barcelona
Marta Costa
Lara de sis anys
Avui amb l’escola hem anat al zoo. Jo hi havia estat una vegada amb els meus pares i la meva germana gran, però no me’n recordava gaire. Mentre mirava les zebres he sentit que una senyora cridava, però no sé el perquè ja que la professora s’ha posat a dir-nos que la seguíssim que aniríem a veure els dofins.
Una senyora gran
Jo avui havia anat amb les amigues del casal de gent gran a passejar pel zoo, una estoneta, no gaire, que els meus ossos no aguanten molta estona un passeig. Doncs mentre anàvem xerrant sobre la quantitat d’estrangers que fan vacances a Barcelona hem vist una senyora d’aquestes que surt a la televisió que no parava de cridar. Doncs resulta que a la pobra senyora li havien pres un collaret de diamants molt car. És clar, amb la gent aquesta que arriba a Barcelona ja res és el que era i aquests robatoris passen cada cop més sovint. Sí, jo els hi deia a les veïnes que hi ha molta maldat en aquest món, que ja no és el que era. La gent jove fa el que vol, van amb aquests aparells del quals surt música a tota arreu i clar no presten atenció al paisatge amb lo bonic que és veure els arbres i sentir els ocellets...
Cornelia Brunzenhen
Aquesta setmana celebràvem el meu marit i jo l’aniversari del nostre casament que va ser l’any passat. Ell havia volgut sorprendre’m amb un viatge a Barcelona, encara que jo hi he estat una pila de vegades en aquesta ciutat. La cosa és que, per no visitar sempre el mateix, havíem decidit anar al zoo, perquè el de Barcelona és prou important. Era el zoo on vivia en Floquet de Neu l’únic goril·la blanc del món. Doncs mentre jo passejava vora les zebres un lladre, que es tractava de l’home gran que netejava, en un moment que no prestava atenció m’ha robat el collaret que m’havia regalat el meu marit pel casament. Es clar jo m’he posat a cridar i tothom ha vingut menys aquell home que ha seguit fent com si no passés res. Jo encara que no l’he vist bé estic convençuda que havia estat ell perquè quan li he demanat que em fes una fotografia al costat de les zebres no m’ha posat gaire bona cara, però mira al final l’ha fet. Jo crec que quan ha vist el preciós collaret que portava deu haver pensat que si me’l prenia no pensaria que ha estat ell, però mira si hi ha males persones al món, que els demanes que et facin una foto i et roben el collaret. Una cosa m’ha quedat clara, a Barcelona no hi torno amb cap joia cara. Aleshores desprès que digués als vigilants que ell era el lladre l’han escorcollat i és clar que ja no tenia el collaret! L’havia amagat o li havia donar a algun còmplice que segur que en deu tenir molts. I els vigilants han trucat a la policia i se l’han emportat. Jo de seguida he trucat als de la televisió d’Alemanya per explica’ls-hi que m’havien robat i una estona més tard ha vingut una periodista a entrevistar-me.
Un fotògraf frustrat
Aquest matí quan he anat al zoo poc m’esperava que les mes fotografies es fessin tan importants, jo un fotògraf que havia acabat treballant en una bodega de vins fent fotografies per catàlegs per l’exportació de vins a tot el món. Resulta que entre els visitants al zoo de Barcelona a part d’haver-hi nens petits que esperen veure un lleó, o gent gran que no sap que fer i decideix fer una visita a les zebres, avui també s’hi trobava la néta del fundador d’una important marca de cotxes, i és clar per a visitar el zoo és necessari dur més de vuit mil euros a sobre, evidentment. Doncs la senyora Cornelia Brunzenhen anava passejant amb el seu actual marit, pel que es veu n’ha tingut cinc o sis, pel zoo. Quan de sobte mentre mirava les girafes algú li va prendre un collaret d’or i diamants. La senyora es va posar a cridar i els guardes van anar a veure que li passava. L’única persona que havia estat a prop seu i no havia anat al sentir els seus crits era el senyor que netejava que devia tenir uns seixanta-quatre anys i era una mica sord. La senyora va començar a cridar que el pobre senyor era el lladre del collaret, però com l’home no el tenia va dir que li hauria donat a algun còmplice. Jo havia estat fent fotografies per aquella zona i no ha estat fins fa uns vint minuts que he mirat les meves fotografies i he descobert que qui li havia robat el collaret a la pobra dona no havia estat el senyor de la neteja si no un mico juganer i suposo que una mica avorrit. Quan me n’he adonat he trucat al zoo i els he enviat les fotografies. M’han fet parlar amb la comissaria i d’aquesta manera han deixat anar a l’home de la neteja i han localitzat el collaret al tancat dels micos. Aquesta notícia ja havia començat a sortir a la premsa ja que la senyora Cornelia és molt famosa i coneguda a Alemanya i els havia trucat per dir que l’havien atracat. D’aquesta manera ells m’han trucat i m’han dit que les meves fotografies sortiran al diari de demà i a totes les revistes conegudes.
El senyor acusat
Treballo al zoo de Barcelona netejant des de que tenia vint-i-tres anys, ara en tinc seixanta-quatre. Me’n falta un per jubilar-me i per primera vegada m’ha retingut la policia perquè a una dona, d’aquestes de diners, li ha desaparegut un collaret de diamants i ha començat a cridar. Jo d’aquestes històries n’he sentit moltes i és clar he seguit fent la meva feina. La senyora com no li he prestat atenció ha començat a dir que el lladre era jo. Com no tenia el collaret a les meves mans, la dona ha dit que li hauria entregat a algun còmplice. I fixeu-vos que el còmplice del robatori ha resultat ser un mico i que treballava sol. Ara farà una estona un fotògraf excel·lent ha trucat a la policia i els ha dit que les fotos que ha fet avui hi apareix un mico robant un collaret a una senyora. D’aquesta manera la policia ha vist que les fotos eren reals i que jo no en tenia cap culpa.
La periodista de la revista d’Alemanya
Avui l’apreciada Cornelia Brunzenhen es trobava a la ciutat de Barcelona passejant pel zoo, quan un lladre li ha pres el collaret de diamants que acostuma a portar. La senyora ha assegurat, que el lladre era un home de la neteja. A l’home en qüestió l’han portat a comissaria i finalment s’ha descobert, gràcies a les excel·lents fotografies d’un fotògraf que passejava per allà, que el lladre havia estat un mico. Ja ho saben, si van a passejar pel zoo de Barcelona, vigilin amb els micos, que es poden emportar un bon disgust. Doncs espero que mai es trobin en una situació tan terrorífica, ja està, aquesta és la notícia.
El de la una
Gala Díaz
Aquell dia el vaig veure. Sí, a ell. Assegut en un dels seients d'aquell tren vell que no li esqueia gens, com si fos un àngel caigut del cel i estigués desconcertat al no saber què hi feia en aquell indret. Amb aquells ulls de xocolata, grans i penetrants, que ho observaven tot però sense fixar-se en res, i els llavis, molsuts i acollidors, que em convidaven a quedar-m'hi adormida només de mirar-los...
Quan el tren va arribar a la meva estació, resignadament vaig baixar-ne, però la imatge del seu rostre encara corria pels meus pensaments.
Ell era el meu tresor descobert, un tresor que abans no imaginava ni que pogués existir. Per això, sense parlar-ne amb ningú, cada dia després d'aquell encontre agafava el tren aproximadament a la mateixa hora, esperant tornar-lo a veure i potser poder-m'hi acostar... Dia rere dia - sense importar si el temps, el moment o l'hora m'eren favorables - pujava en aquell tren, el de la una, cap a un destí incert.
Havien passat hores, dies i mesos quan un matí, cansada ja d'aquella rutina desesperançadora i amb por que el seu record caigués en l'oblit, vaig tornar-lo a veure.La veritat és que alguna cosa ja m'ho deia mentre hi anava, però no podia acabar-me de creure que fos cert.
El cor em bategava fortament, tant que semblava que anés a sortir del meu pit. No podia deixar de mirar-lo, per fi el tornava a veure després de tant temps esperant.
Durant el trajecte pensava en alguna manera d'apropar-m'hi, en alguna cosa que fes que s'interessés per mi. Llavors vaig recordar aquella pel·lícula francesa que tant em va agradar, en la qual la protagonista es trobava un àlbum de fotografies d'un noi i li anava deixant pistes perquè el recuperés i perquè la trobés a ella... Ràpid, vaig agafar una foto de carnet de la bossa i amb un bolígraf vaig ratllar la meva cara; al darrere hi vaig escriure una frase que demostrava l'enlluernament que vaig sentir en veure'l (no sé si em va quedar bonica, potser sonava ridícula a causa de l'emoció i les presses), i a sota hi vaig escriure “el de la una”. Quan ja sortíem, m'hi vaig decidir i li vaig posar la fotografia en una obertura que hi havia a la seva motxilla. Aparentment, no se'n va adonar.
Aquella nit va ser la pitjor nit de la meva vida. No vaig poder aclucar els ulls ni un segon, doncs l'únic que volia era que fos l'endemà, concretament la una.
Vaig anar-hi al dia següent, tan puntual com mai no ho havia sigut. Amb la mirada vaig recórrer tota l'estació cercant-lo, però allà no hi havia ni el seu miratge, ni la seva ombra. Llavors, un mantell de tristesa m'embolcallà el cos i no vaig poder evitar que els meus ulls s'humitegessin i que el meu cor s'enfosquís. Les possibilitats que aquell perfecte desconegut aparegués i es fixés en mi eren remotes, gairebé nul·les; però jo tenia l'esperança... I ara s'havia fos...
Em trobo asseguda a la cadira de la meva habitació. Miro per la finestra i veig que a fora neva i els nens juguen alegrement. Sé que el meu home és a la cuina, preparant algun dels seus plats preferits. Però també sé que estic sola, completament sola, malgrat tenir-los a ells; i que l'únic que m'acompanya són els meus pensaments, aquests pensaments que des que els meus ulls es varen trobar amb els seus, ja no em pertanyen a mi, ja no els controlo, ja no sé ni on són...
Orió
Èvora Igual
Quina mandra haver de llevar-me, amb la discussió que vaig tenir ahir amb el meu pare per arribar tard, no tinc cap ganes de topar-me amb ell. Com m’agradaria poder quedar-me al llit una estona més, però encara m’haig de dutxar, arreglar i esmorzar o arribaré tard a l’institut.
Ja porto dues hores llevada, gairebé no he pogut dormir aquesta nit, la sorra de la turmenta xocava contra les parets de la Haima com si me l’anés a arravatar d’una revolada. Sort que aquesta no ha estat de les més fortes. Fa dos mesos hi va haver una que va deixar a dues famílies del poblat sense sostre. La mare m’ha demanat que anés a buscar aigua, el pou més proper està situat a una hora i mitja de camí. Si surto ara podré tornar abans de migdia i no em cremaré tant els peus.
Classe de matemàtiques, l’aprofitaré per a fer els deures de filosofia que tinc per després. A geologia ens donaran l’examen de la setmana passada, segur que és un altre suspens i els pares no em regalaran el nou casc per a la moto. La Rachel i la Mathy m’han dit d’anar a prendre alguna cosa després de dinar i saltar-nos les dues hores de classe de la tarda, sé que no és el que més em convé en aquests moments, però en John també vindrà i... seria una bona oportunitat per parlar una mica més amb ell. Ja m’inventaré alguna excusa per als pares.
La Nahomi, la meva millor amiga, està malalta, la seva mare m’ha explicat que porta uns dies amb febre i m’ha demanat que li compri una planta medicinal molt cara que venen a un poblat que està de camí. Espero que es recuperi aviat, o la seva família no podrà continuar mantenint-la.
He arribat a casa abans de les dotze, he portat la medicina a la Nahomi i li he fet companyia una estona. Quan tornava he trobat dues pedres molt maques i les hi he regalat als meus germans petits. Avui encara no he vist al pare, no tornarà fins tard, ell treballa a un poble que està a mitja hora del meu amb els turistes, la seva feina consisteix en portar-los a donar un tomb pel desert amb els dromedaris i a mi de vegades m’agrada anar amb ell i ajudar-lo. Els estrangers sempre em donen alguna propina que és de gran ajuda per a la meva família.
Quin fàstic! En aquest lloc no saben fer res bé, aquests macarrons són crus i la carn és freda! No paguem tants diners en aquest institut tan primmirat com per a que ens donin aquest menjar que sembla de bestiar, hauré de llençar-ho tot i comprar-me algun entrepà per la tarda.
Des de la llesca de pa que he trobat per la cuina al matí que encara no he menjat res, però em sap greu demanar-li a la mare que me’n doni perquè els meus germans i ella ho necessiten més. Tornaré a casa la Nahomi per veure com es troba i segur que la seva mare me’n donarà alguna cosa, de menjar. Després vindré a ajudar a la mare i tindré cura dels meus germans mentre ella prepara el brou per a sopar i esperem a que arribi el pare.
No puc més, sóc una desgraciada, tot em surt malament! El pare està enfadat, a l’institut tot no són més que suspensos, la Mathy i la Rachel no em parlen i en John no vol saber res més de mi després del que ha passat. Quan érem al bar, la Rachel m’ha llençat a sobre tot el refresc de Coca-cola, ho ha fet sense voler, però en el moment no he pogut estar-me i l’he escridassada. Conseqüentment, ella i la Mathy han marxat posant-me mala cara i en John, que ho ha escoltat tot, pensa que sóc una malcriada.
Només hem sopat el brou de llavors que mengem des de fa unes setmanes, però ja n’he tingut suficient. El pare encara no ha arribat, se li deu haver allargat la feina, jo haig d’anar a dormir perquè demà m’haig de llevar d’hora però vull fer-li una abraçada de bona nit. Sortiré a esperar-lo fora, des de la duna de davant la Haima veuré quan estigui arribant. Fa una nit preciosa, el que més m’agrada de casa meva són les estrelles que puc contemplar quan és fosc. De petita, el pare em deia que jo era tan bonica com les elles i m’ensenyava totes les constel·lacions, sempre em deia que jo de gran brillaria tant com les estrelles d’Orió.
No tinc gens de ganes de sopar amb els pares, els diré que tinc mal de panxa i em tancaré a l’habitació. Com m’agradaria poder tenir una altra família i viure en una altra casa, en aquests moments em sento la persona més desgraciada del món.
Des de la terrassa veig la nit estelada, és l’única cosa que em relaxa i em posa de bon humor. Em recorda quan era petita i jugàvem amb el pare a reconèixer les constel·lacions, l’Ossa major, l’Ossa menor, Aquari, Capricorn...i Oriò, la meva preferida.